En la columna de esta semana os hablo de aves que hablan diferentes dialectos, de acción colectiva multiespecie y de la posibilidad de considerar la naturaleza como sujeto político.

A partir de conversaciones con artistas y la lectura de algunos textos de distintas disciplinas, esta semana en El dia À Punt he planteado algunas preguntas sobre la democracia ecológica y sobre el futuro que plantearía la capacidad de conversar con los animales y las plantas. Y, también, sobre la relevancia de ponderar estas cuestiones ahora.

Como siempre, si queréis escuchar la columna, podéis hacer clic aquí. Y si preferís leerla, tenéis el texto a continuación:

Estic ací asseguda mentre continua arribant el futur de les coses transcendentals.

L’altre dia l’artista María Jérez ens parlava de com els còrvids belgues piulegen diferents cants si habiten la zona francòfona o la zona flamenca. Aquesta interferència zoodialectal em va connectar amb un text de Vinciane Despret, filòsofa de la ciència, que va escriure sobre els acúfens. A mitat camí entre la ficció i la realitat, reflexiona sobre com seria comprendre, dialogar amb els aràcnids a través de les vibracions que reben i emeten des de les seues teranyines.

Deia abans que estava esperant el futur de les coses transcendentals així que, una vegada establida la comunicació a mode de conversa, no d’interacció, com seria la dimensió política? Com canviaria l’acció col·lectiva? Seria multiespècie o jerarquitzaríem igualment? Quines conseqüències tindria per al sistema, en majúscules, si poguérem dialogar amb els animals o les plantes?

El professor John Dryzek ens diu que hem d’escoltar la biosfera, que hem d’aprendre a llegir les seues senyals perquè en condicionarà, i molt, la vida al Planeta. Sembla que el temps de la dominació humana de la natura ha passat i la seua conceptualització com a subjecte polític comença a aparèixer en el debat, encara que minoritari. Parlem de la democràcia ecològica.

Mire cap a un futur, utòpic o distòpic segons el dia, que amplia radicalment el món sense abandonar el planeta. Però també em pregunte si nomes serà, potser, l’evasió de la nostra realitat més immediata.