Esta semana en la columna de El dia À Punt hacemos un repaso a la intensidad política que se vivió la semana pasada.

Más cosas no pudieron ocurrir la semana pasada en el panorama político español: mociones de censura (en plural), avances electorales, tránsfugos, dimisiones... En la columna de El dia À Punt de esta semana me centro en las emociones y estados de ánimo que se extendieron por los partidos políticos como reacción a la intensidad de esta semana.

Podéis escuchar el programa haciendo clic aquí. Pero si preferís leerlo, aquí tenéis el texto:

Hui fa set dies del nou tsunami de la política espanyola i no sé si ja està tot dit o està tot per dir. Hi haurà temps per fer les anàlisis assossegades del sistema de partits, però en aquesta primera fase, immediata, d’anàlisi d’emocions, volia parar l’atenció en els estats d’ànims com a exemplificació de la variabilitat de la política actual. 

Recordem com l’anunci de la moció de censura a Múrcia, les rèpliques a Castella i Lleó i Andalusia i els anuncis d’avançament electoral i les dues mocions de censura a Madrid, que tot va passar en hores, va generar una sensació d’eufòria entre l’electorat socialista impressionat. I a una part de Ciudadanos, també. 24 hores després, són els populars qui atresoren eixa eufòria amb l’anunci dels trànsfugues de Múrcia -venut com a èxit i sense qüestionant moral- i a l’espera de la confirmació de les eleccions. Estaven exultants. En només 48 hores un Dragon Khan polític per a 3 dels cinc partits estatals. 5 dies després, Iglesias anuncia que deixa la vicepresidència i serà el candidat de Podemos. Ara és Podemos qui està pletòric. O millor dit, Podemos Espanya. 4 de cinc. L’eufòria ha d’estar cansada de tant bambar d’ací allà. I perplexa. Quina intensitat en tantes mans diferents en poquet de temps.

Només hi ha un partit que guarda silenci. Efectivament, eixe és el problema. Sacsejada monumental a esquerra i dreta i ells guanyen. I si és un escenari en què passe el que passe, guanyen... la resta perdem.