Esta semana me he permitido jugar con los “¿Y si…?”.

Cierto que el “¿Y si…?” que planteo no es el más halagüeño, pero no es el más descabellado que sacar a relucir, si prestamos atención a algunos eventos a nuestro alrededor. En la columna de opinión de “Les Noticies del Matí” d’À Punt de esta semana hablamos de exilio y totalitarismo.

Podéis escuchar la columna aquí (minuto 0:56:03). Y si lo preferís, podéis leer el texto a continuación.

“Tota societat totalitària és com una equació. Has de rebutjar la incògnita per salvar la pell. Si eixa incògnita ets tu, serà millor que et decantes per l’exili”.

Esta és una de les frases que més em van colpir de l’obra de teatre “Una vez, una casa” que he vist esta setmana. La força del teatre és que no ens deixa indiferents, ens remou per dins. I esta obra m’ha fet donar-li unes voltes a la idea d’exili. Quina paraula més llunyana. En el meu imaginari la vincule als meus avis però està ben present hui; no oblidem l’Afganistan. 

És una paraula simbòlicament remota en temps i espai. Perquè som una societat evolucionada, moderna, occidental... Per això, a nosaltres, això de l’exili no ens passarà. Segur que no; seguríssim... Però i si passara... 

Què passaria amb les persones que estan als mitjans de comunicació? O a la universitat? O a un organisme públic? Bé i els que estem a Twitter ja podem començar a buscar país. La cosa és què passaria amb la gent que s’ha significat d’una manera o d'una altra.

Però no ens capfiquem en el que podria ser. La realitat és diferent. Perquè qui pensaria que l’augment de la violència simbòlica o l’excés de monitorització individual tenen res a veure amb la societat totalitària? Si això són coses del passat segle.