Hoy os hablo del silencio que ha pasado desapercibido estos últimos años: la ausencia de las bandas de música en las calles.

En la columna de opinión de esta semana en “Les Noticies del Matí” d’À Punt hablamos de la mercantilización del ocio, pero también de identidad compartida, vida en común y de la necesidad social y vital de música de banda.

Aquí os adjunto el texto por si queréis leer la columna:

Fent balanç d’este segon any atípic, hi ha una cosa que ha passat de puntetes entre les qüestions importants de la vida: l’absència de música al carrer.

No parle de les nadalenques pels altaveus. Parle de la música de bandes. De sentir de fons una cercavila, i que tot i no saber el motiu, reconéixer-lo com a part del paisatge sonor del nostre poble o ciutat. Em sobta com hem normalitzat el seu esvaniment induït perquè la música de bandes és el julivert de la nostra vida en comú. Sentir passar la banda a Llíria, Quatretonda, Villena o Benimaclet és alguna cosa més que escoltar música. És sinònim de cultura, sentiments, valors, compromisos cívics, tradició, diversió, estima...

Hui vull reconéixer la necessitat vital de la música de bandes, lloant-li una funció social radical. Per això m’enfada veure com en estos tèrbols moments, hi ha qui redueix la complexitat i riquesa de la vida en comú a fer-se unes cervesetes al bar. Jo em negue a simplificar la nostra convivialitat a una expressió mercantilitzada de socialització. M’enfada que l’argumentació d’alguns sobre la llibertat i la vida en comú no gire envers les entitats del patrimoni festiu, la seua funció o la seua supervivència, i només se centren en la vessant mercantil de l’oci i la sociabilitat.

Estos mateixos, quan arriben eleccions, tindran la barra d’enarborar la bandera de la identitat o de la cultura valenciana? Temps al temps.