Esta semana hablamos del procés, de los indultos y de los intentos de reconstruir la convivencia mirando hacia atrás.

La columna de El dia À Punt de esta semana, en la que se han firmado los indultos, empieza con el recuerdo de esos últimos meses de 2017 en los que empezó todo.

Si queréis escuchar la columna, podéis hacerlo siguiendo este enlace. Y si preferís leerla, aquí tenéis el texto.

“Diversos furgons policials ixen de l'Audiència Nacional a tota velocitat. Els centellejos de les seues llums xoquen amb els flaixos dels fotògrafs mentre cau la nit d'aquet 2 de novembre de 2017, en el qual tot s'ha ensorrat. Els vehicles condueixen bona part del govern de Catalunya a la presó.”

Així comença “El naufragio” de Lola García, la periodista de La Vanguardia.

Només havia passat un mes des del referèndum de l’1 d’octubre. Recordem aquells dies de profunda inquietud política i social i de desolació per la violència exercida cap a la ciutadania. I recordem la sensació, més o menys compartida, que allò d’anar a presó per motius polítics ja no tocava, no era propi d’aquest temps. Després vindrien coses, vindrien moltes coses. 

Però ací estem. La setmana en què s’han signat els indults auspiciats, ni més ni menys, per l’esperit de concòrdia de la Constitució del 78. Semblaria doncs, que el conflicte i la seua solució apel·la només a les generacions per a les que la Constitució activa records de convivència. Però què passa amb les generacions que tenen la Constitució com un significant buit? S’ha iniciat un camí de diàleg, sens dubte, però és una mirada de llarg recorregut? 

Una dada per a la reflexió: a Espanya, hui, el 43% som menors de 40 anys. A Catalunya, el 44,4%. En 10 anys encara tindrem major presència quantitativa i qualitativa en la societat i la política. 

Aquesta nova etapa s’inicia invocant el passat, i perd l’oportunitat d’interpel·lar al futur.