La columna de esta semana en El dia À Punt ha tratado sobre la escuela ateniense posdemocrática de los cínicos y su influencia en la clase política del siglo XXI.
El lunes comenzamos el curso "Historia de las Pensadoras Políticas de Occidente" de la Nau Gran y claro, viajamos hasta la Atenas de Pericles para situar el origen filosófico (al menos en papel) de la legitimación de la desigualdad entre los hombres y las mujeres. Una de las pensadoras que vemos en el curso es Hiparquia, de la escuela cínica, por lo que fácil fue encontrar paralelismos y divergencias con la actualidad.
Así es como surgió la columna de esta semana que podéis escuchar en este enlace (minuto 19:55) y cuyo texto fue, más o menos, este:
Allà pel segle IV abans de la nostra era, amb la crisis de la democràcia d‘Atenes, trobem un grapat de filòsofs com Arístenes o Diógenes i alguna filòsofa com Hiparquia, marginats, que protestaven contra la ciutat-estat i les classificacions o categories socials. Era una filosofia popular crítica amb el que hui anomenaríem el sistema. Són els cínics.25 segles després trobem un canvi en el significat. Cínic és un apel·latiu negatiu, és la persona falsa, impúdica, que no creu en l’ésser humà ni en allò comú, allò públic.
Hui amb un ambient polític prou inestable, de crisi com era l’Atenes posdemocràtica (salvant les distàncies i la guerra), ja no trobem eixos filòsofs en el poble. Hui en dia trobem els cínics en el poder polític i econòmic.
Hui són els qui menteixen sabent, els qui no posen en dubte la jerarquia social o l’acumulació desmesurada de riquesa però sí menystenen les institucions polítiques. I no hi ha res més perillós per a la democràcia.
Hui, els cínics, no romanen a una tenalla sinó que són, fins i tot, ex presidents de govern.