La columna de hoy gira en torno a comparaciones absurdas y memorias cortas. Y todo a partir de una conversación que duró solamente unos segundos.

Las imágenes del breve encuentro entre Biden y Sánchez han sido comentadas una y otra vez durante estos últimos días. La columna de El dia À Punt de esta semana está dedicada a comentar, no tanto esa conversación, sino las comparativas sin sentido que se han sugerido a partir de esta.

Si queréis escuchar la columna, aquí tenéis el enlace. Y si preferís leerla, tenéis el texto aquí mismo:

Moltes vegades, quan parlem de política, fem referència a les línies roges.Com si foren evidents i compartides per tots i totes. Les normes i la socialització política tenen la funció de transmetre-les i inocular-les generació rere generació. Però la realitat ens demostra que encara que molts s’empenyen, aquestes línies no són tan clares com el sentit comú ens diu. Tal volta eixa siga la qüestió, deixar-ho al sentit comú.

Per exemple aquesta setmana hem vist com una conversa, breu es mire per on es mire, entre dos presidents de govern ha sigut diana de les burles polítiques. Esperable per la importància de l’humor i la desconfiança cap a l’autoritat de la nostra societat. Fins ací tot correcte.

La qüestió és com una part de la crítica a aquesta mena de diàleg interruptus ha derivat  en la comparació, tipus el que demanes i el que t’arriba, amb la fotografia Aznar-Bush i Sánchez-Biden. Com un demòcrata -no fem acudit fàcil- pot lloar un president que va capficar-nos en una guerra? Quina cosa hi ha més greu que una guerra? Que a més no va ser en defensa pròpia ni assumpte nostre? I ho va fer sense que li tremolés el pols, contràriament a la voluntat social? I després vindria l'atemptat de Madrid. No oblidem.

Han passat 18 anys i els que ahir ho reivindicaven tenen un bon grapadet d’anys més. Què ha passat per normalitzar-ho? Què ha passat per no veure que una guerra és una línia roja com un camió? Tal volta la memòria és feble, tal volta necessitem reconstruir les línies roges.