En la columna de esta semana hablamos del anuncio de la superliga y de las diferentes respuestas que ha despertado.

Esta semana se ha anunciado la intención de celebrar una superliga de futbol. Así que esta columna de El dia À Punt habla de elitismo en el futbol, de la dimensión económica de este deporte y, en definitiva, de su politización.

Si queréis escuchar la columna, podéis hacerlo aquí. Pero si preferís leerla, el texto está aquí mismo:

Aquesta setmana no parlarem de l’enèsima bravata de Madrid sinó l’anunci de la superlliga, feta sobtadament un diumenge de vesprada —dia de futbol— que ens parla més de geopolítica empresarial que d’esport.

A més del secessionisme que ja parlareu el dilluns, m’ha cridat l’atenció el discurs dels de dalt i els de baix, aplicat als equips elitistes —de la superlliga— i la resta —els exclosos—. O la demonització d’uns amb el gran capital i la identificació dels altres amb els autèntics valors del futbol.

No teniu la sensació de dejà vú? Uns records, difusos, de les campanyes electorals de 2014 i de 2015? Uns ecos d’ anti-establishment, no?

En tot cas, em sembla fantàstic que bona part dels seguidors de futbol s’alineen emocionalment amb els seus clubs —tots exclosos de la superlliga—, fent bandera del combo valors, humilitat i sentiment. Com si no hi haguera o fóra secundaria la dimensió econòmica. Al València, el propietari és un empresari asiàtic i hi ha una limitació salarial per als jugadors de tres milions d’euros per temporada. Combinar aquesta realitat amb el discurs meritocràtic (el gánatelo de les samarretes) o els del poble versus l’èlit del futbol em sembla una miqueta agosarat.

José Martí, ideòleg de la independència cubana, fill de valencià, va dir “con los pobres de la tierra quiero mi suerte echar”. Supose que ací, els pobres són els futbolistes de primera divisió.