La columna de esta semana gira en torno a las respuestas a la situación vivida en Ceuta los últimos días.

Hoy, en El dia À Punt hablamos de identidad nacional, de inmigración y de los límites arbitrarios de la tolerancia hacia los otros.

Si queréis escuchar la columna, aquí tenéis el enlace. El texto lo tenéis aquí mismo, por si preferís leerla:

Hem parlat moltes vegades de la importància de respirar tres o quatre vegades abans de fer una anàlisi en calent. Amb les respostes polítiques als incidents del Marroc de la passada setmana hauríem de contar fins a vint.

Quan parlem de valors polítics de la societat espanyola fem referència a la tolerància moral. Pensem en els canvis de les actituds cap a la igualtat, la identitat sexual, els tipus de família, l’eutanàsia o l’avortament que s’han produït durant les darreres dècades. De fet algunes d’aquestes lleis s’han convertit en l’avantguarda mundial. I no oblidem d’on veníem. Ben llunyana queda aquella societat tradicional i tradicionalista. Aquests temes articulen la societat plural i inclusiva que molts i moltes desitgem i defensem; però resta una darrera granpota. La de les persones migrants. La diferència és radical. La immigració no és una forma de vida com les anteriors, sinó que fa referència a les identitats nacionals i a les qüestions racials. I això ho complica tot.

Els incidents de Ceuta van activar el ressort “nosaltres/ells” en una part de la ciutadania que sí és, habitualment, respectuosa i tolerant amb els diferents estils de vida. S’encenen les alarmes democràtiques perquè no es tracta de partidisme. Seria més fàcil si ho fora; és una qüestió transversal de desconeixement, desconfiança i de manca política que, unida amb els que clarament són irrespectuosos i incívics, donen lloc a les respostes que hem vist. El que va ocórrer la passada setmana és la manca de tot allò que ens uneix com a éssers humans.