Esta semana hablamos de vacunas, de la vivencia colectiva y de lo que ocurre mientras esperas 15 minutos.

No se habla de otra cosa, pero como esta semana ha sido mi turno de vivir la experiencia, no he podido hacer otra cosa que comentárosla en esta columna de El dia À Punt.

Como siempre, si queréis escuchar la columna, podéis hacerlo haciendo clic aquí. Y si queréis leerla, tenéis el texto a continuación:

Aquesta setmana m’he vacunat a València, en Jubiocio, el Maracanà dels centres de majors. Un espai, supose, per fer campionats de balls perquè té 800 metres quadrats. El va fer Rita, a lo grande, com tot en aquella època.

Després dels tres minuts que van tardar en vacunar-me, m’assente en el mobilòdrom, eixes cadires separades per esperar els 15 minuts de rigor que poques coses permeten més que mirar el mòbil. La majoria aprofita per comentar per wasap la bona nova, alguns amb selfie inclòs. Ja han passat cinc minuts. Alce la mirada i em trobe amb algun curiós que mira la gent encara que la majoria dels ulls estan capficats en les pantalles. Uns marxen ja i arriben els nouvinguts.

De sobte pare atenció a la música. Sí, hi ha fil musical encara que l’oïda és selectiva. Però ara sóna “yo quiero bailar toda la noche”, temàs absolut per als millennials geriàtrics. Hi ha runrun seguint la tornada i peus i mans no paren quetes. I, novament, al wasap per compartir aquesta efemèride, que som geriàtrics però millennials.

Només queden quatre minuts per marxar. Això que note al braç, seran els efectes de la vacuna o autosuggestió? Tan se val, com en la política, la percepció de la veritat és més real que la veritat mateixa.

Li done voltes a la columna d’aquesta setmana, supose que parlaré del canvi de ministeris i les filies i fòbies familiars dels partits polítics. M’alce, em pose gel hidroalcohòlic i me’n vaig. Etnografia d’una vacunació multitudinària superada.