La columna de esta semana aborda un tema tan complejo y doloroso como el suicidio. Pero hablar del suicidio también es hablar de mecanismos de poder y de la capacidad de decidir.
No es la primera vez que en la columna de opinión de “Les Noticies del Matí” d’À Punt os hablo de la muerte y de sus significados e implicaciones sociales. Esta vez os hablo de los cuerpos como espacios de conflicto y la influencia de las religiones monoteístas en relación con el suicidio.
Si queréis escuchar la columna, podéis hacerlo aquí (minuto 1:30:00). Y si preferís leer el texto, lo tenéis a continuación:
Alguna vegada hem parlat de la instrumentalització de la mort feta durant segles per l’Església Catòlica. Estos dies parlem d’una de les seues vessants més amargues: la del suïcidi.
I s’han dit moltes coses, encara que, en general, no parem atenció al rerefons religiós. Sembla com si el tabú del suïcidi, no parlar-ne, fóra un consens social, com una decisió pressa pel conjunt de la ciutadania. I no. La qüestió social del suïcidi, el tabú, és conseqüència de l’ordenació moral de la població i, sobretot, de l’immens poder de les religions monoteistes a les societats occidentals.
I per què? Perquè tot allò que té a veure amb la mort i, per tant amb la vida, és una qüestió de poder. Poder espiritual però també polític. Pensem en l’avortament. És tema controvertit encara hui perquè parla de qui té el control de la procreació: les institucions o les dones, propietàries del seu cos. O el suïcidi, que tracta de qui té el control de la mort no violenta: les institucions o les persones, propietàries del seu cos.
D’aquesta manera el cos ha sigut, és i serà un operador polític sobre el que construïm els drets i l’autonomia individual. Això significa que els cossos són espais, escenaris de conflicte i poder. Sembla mentida que en un món com el que vivim fonamentat en la propietat, no tinguem encara control total i legal del nostre cos, l´única propietat inherent de l’esser humà.