La columna de opinión de esta semana se pregunta porqué Merkel ha tardado tanto tiempo en decir, casi en confesar, que se siente feminista.

Después de 16 años de gobierno y a punto de abandonar la política, Merkel reconoce sentirse feminista. En la columna de “Les Noticies del Matí” d’À Punt, hablamos de la importancia de las palabras en democracia y de las susceptibilidades de algunos que dificultan el camino de las minorías.

Si queréis escuchar la columna, podéis hacerlo aquí (minuto 1:35:20). Y si preferís leerla, tenéis el texto aquí mismo.

Ahir parlava amb ma mare sobre Angela Merkel. Ella, Merkel, va dir sentir-se feminista. Per què haurà trigat tant de temps en reconéixer-lo? “Se li hagueren menjat”, va dir ma mare amb total naturalitat.

Sempre és positiu que una lideressa, en aquest cas, la dona més poderosa del món ho verbalitze. Però no és baladí que l’haja fet quan està a les portes d’eixida. De fet pràcticament té l’abric posat.

La pregunta és perquè ha esperat a dir-se, identificar-se feminista. No som ja una societat d’homes i dones iguals? Quins ressorts mentals s’activen perquè una dona conservadora espere setze anys de govern per manifestar clarament el seu feminisme. Al menys, no ha frivolitzat amb el tema ni ha intentat resignificar-ho cap al “ni homes ni dones, tots iguals, persones.” A més, d’entre les lideresses del món, ella ho ha demostrat no només amb declaracions sinó també amb projectes com els que ha fet amb les empresàries alemanyes.

És cert que els fets són importants. Però en democràcia, les paraules també ho són perquè validen, reforcen i mobilitzen. Sobretot per a les minories de poder. Aquestes paraules de Merkel encara amaguen moltes coses de la nostra societat. Per això onejar certes banderes té més costos personals del que imaginem. Però amb tot, continuarem la marxa juntes.